Quo Vadis? O dels misteriosos (i no tan misteriosos) camins de les dades digitalitzades

Per Juliana E. Raffaghelli

He participat el 27 de setembre a les 20:30 a la Nit Europea dels investigadors (European Researchers’ Night), a la seu del CSIC de Barcelona. Aquest acte ha estat pensat per divulgar la recerca, és a dir, per comunicar el mètode i resultats de treball a un públic ampli. El dia escollit per Researchers’ Night implica una activitat que no es desenvolupa només a Barcelona o Catalunya, sinó a tota Europa: un dia on els recercaires tenen una cita amb tota la ciutadania per xerrar, demostrar y convidar a participar en la seva manera de fer ciència.  

En molts àmbits científics això és una pràctica, per exemple, l’astrofísica, amb els seus nombrosos documentals, llibres i pàgines dedicades a l’escola. No obstant, per l’àmbit de la investigació social i particularment de la investigació educativa, això no és solament més inusual, sinó també sentit com molt menys necessari. La investigació social (i molt específicament el cas de la investigació educativa) encara no té un lloc declarat en l’univers científic, i per suposat el imaginari públic d’un científic no és necessàriament el d’algú que fa entrevistes o genera activitats experimentals a les escoles.

Per això aquesta presentació es va convertir en un doble desafiament: D’una banda, mostrar un treball en curs que al meu entendre encara està  en els seus fonaments, i per l’altre costat, involucrar la gent en la pràctica i el pensament de la investigació educativa .

Fer difícil el difícil és fàcil. Fer fàcil el difícil, és dificilíssim. Això no és un travallengua, sinó una realitat: comunicar un resultat d’investigació en un vocabulari complex i proper al propi àmbit de treball (l’argot investigatiu), és quelcom que fem unes quantes vegades a l’any. Més difícil és quan volem ensenyar aquest coneixement a estudiants de magisteri o educació. Però allò més difícil que se’m pot ocorrer és transmetre temes, problemes i mètode (de la investigació educativa) a un públic general, amb un objectiu importantíssim: que comprenent de què es tracta, es comenci a apreciar, buscar i fer servir els resultats de la investigació educativa. Per ara, lamentablement, hi ha una certa distància entre els resultats d’aquest treball investigador i la pràctica. No falten les crítiques duríssimes, relacionades amb la manca de focalització de la recerca educativa en problemes reals.

Aquí va l’exercici, inclòs en la presentació que he elaborat (i en la qual trobareu referències i links), en el que la meva voluntat ha estat obtenir un resultat més divertit i motivador que informatiu. Diguem, unes “tapes intel·lectuals”, per entrar després a menjar el plat principal de com opera la datificació en les nostres pròpies vides. Com he dit, l’objectiu hauria estat el d’enfocar un tema àlgid, la datificació en la societat, comprenent com opera la investigació educativa, en particular, de l’àmbit de l’alfabetització digital. 

A la figura: A dalt a l’esquerra, diapositiva d’obertura (¿Quo vadis? O les vies misterioses (i no tan misterioses) de dades digitalitzades). A baix a la dreta, una diapositiva per enfocar-se en el tema (Investigació educativa: com podem fer-ho?).

Les dades digitalitzades han entrat a formar part de la nostra vida d’una forma massiva, encara que no sempre ho sapiguem. Fa 10-15 anys parlàvem de la Societat de la Informació i crèiem que el “Web 2.0” ens anava a obrir les comportes de l’accés a la informació. No sabíem què fèiem créixer el gegant de les macrodades, que avui es desperta amb una presència una mica inquietant en les nostres vides. I parlem recentment de “societat datificada”. He plantejat la pregunta “Quo Vadis, data?” Com una pregunta de rellevància social que implica un encreuament d’esforç científic (des de la generació d’infraestructures fins a la comprensió del seu impacte en la societat). Amb preguntes més específiques lligades: En què consisteix exactament el fenomen de la datificació? On van les nostres dades? És sempre negatiu el seu ús? Com ens posicionem davant d’aquest fenomen des del punt de vista d’estudiants, de treballadors, de ciutadans?

Aquest tema social es va recórrer a través d’un format (simplificat) de recerca educativa, portant als participants a observar el modus operandi de l’investigador en l’àmbit de la formació i l’educació.

La presentació es va dividir, llavors, en cinc parts:

• Apertura, sobre la importància del tema per a la investigació educativa.
• Enfocament de treball (veure un problema a través dels ulls de la investigació educativa).
• Entrem plenament en el tema / problema d’investigació (datificació en la societat).
• Moment de reflexió … interactiva.
• El meu treball de recerca sobre el tema i tancament.

Amb una base informativa que ha anat creixent en els meus dos últims anys de treball, i un retard de gairebé una hora en les ponències, els 30 minuts inicials es van reduir a 15’ de manera que vam cobrir parcialment l’objectiu de treball. No obstant això, des de les preguntes intermèdies i finals, vaig observar una interessant curiositat pels temes i mètodes de la investigació educativa, en referència al tema de la relació entre el problema tecnològic de la datificación, el seu impacte social, i l’activació possible de capacitats per posicionar-se davant de tal fenomen, de manera autodeterminada i conscient.

Afegeixo l’esquema final de síntesi de la xerrada, que reflecteix l’enfocament d’investigació en el qual Edul@b està invertint cada vegada més, a través dels seus treballs sobre la competència digital i les ecologies d’aprenentatge.

I amb això us deixo per ara: Fins un altre!